Viure en família

L’escola, com a institució social que és, sempre ha estat controvertida. En l’origen de la seva obligatorietat, en alguns indrets va ser combatuda fins i tot per les armes. Molts pares i mares consideraven que era una ingerència intolerable en les seves vides, en un moment en que els infants aprenien tot incorporant-se de forma natural a la vida dels adults a través del treball.

Què cal canviar a l’escola?
Els temps han canviat, i avui en dia la major part de la societat considera l’escolaritat un dret i un benefici per a l’educació dels nens i les nenes, però alhora molta gent (començant per molts mestres) té clar que no sempre serveix pel que se suposa que serveix. Es diu que l’escola ha d’educar, però massa sovint talla l’impuls de la curiositat dels nens i nenes. Es diu que l’escola ha d’ensenyar a aprendre més que omplir de continguts, però massa vegades es dóna més importància a uns programes que haurien de servir només com a guies, que al veritable desig de l’alumnat. Es parla molt dels drets dels infants, però difícilment trobem llocs on els infants puguin ser els veritables protagonistes i participar, juntament amb els adults, de les decisions que es prenen en l’escola. Es dóna importància teòrica al medi, a la natura, a l’aprenentatge per a la vida o a l’educació integral dels nens i nenes, però en la pràctica els infants, a moltes escoles, encara passen la major part del temps asseguts en les seves cadires i treballant en un relatiu silenci en feines sobre paper ordenades pel mestre.

No obstant això, sabem que és possible i ja existeix un tipus d’ escola que respecta i potencia la curiositat, llibertat i capacitat de cooperació pròpies dels infants. Existeixen escoles que promouen aprenentatge i canvis més enllà dels infants, en les pròpies famílies i entorns socials. I és que és possible una escola que eduqui per a una societat que necessita infants i adults espavilats, solidaris, crítics i responsables.

Una mica d’història
Sempre hi ha hagut mestres amb bones intuïcions, però ja fa un segle que en diferents llocs del món va néixer un corrent d’escoles i ensenyants innovador i creatiu, que defensava una altra manera d’aprendre. Tot i que no es tractava d’un únic model pedagògic, col·lectivament es va anomenar “Escola Nova”. Durant els anys 30 del segle XX, es van organitzar amb una seu a Ginebra, i van establir uns principis (no del tot “obligatoris”) que encara avui subscriurien molts docents inquiets.

A Catalunya l’Escola Nova va arribar amb força, i desenes de mestres van aplicar-ne les idees. Aviat el moviment es va escampar a moltes escoles municipals de Barcelona i públiques en general. I en plena guerra, el 1937, el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) es va constituir per vetllar per la generalització d’aquests plantejaments. La idea era que totes les escoles públiques apliquessin uns principis pedagògics que van fer de l’escola un lloc viu, atent a les necessitats dels infants, on l’aprenentatge es basava en l’observació, l’experimentació i la vida quotidiana i les relacions entre mestres i alumnat es basava en el diàleg i la participació.

La collita dels seixanta
Si bé tot això se’n va anar en orris amb la desfeta del 39 i la posterior represàlia o exili del professorat més innovador, l’esperit d’una educació activa no va morir del tot als territoris de parla catalana. A partir dels anys 60 i 70, grups de mares i pares i mestres van començar a intentar aprofitar escletxes en el sistema per introduir de nou les innovacions ja experimentades, adaptant-les a les noves necessitats, nous plantejaments teòrics i l’esperit de llibertat i de recuperació nacional de l’època. Desenes de noves escoles, la major part d’elles cooperatives, van brotar allà on un grup de famílies trobaven un racó i uns mestres amb ganes de començar de nou. Una setantena d’aquestes escoles van constituir el CEPEPC (Col·lectiu d’escoles per l’escola pública catalana), veritable llavor d’innovació, alhora que naixien els moviments de renovació pedagògica a partir de les recuperades escoles d’estiu. A finals dels vuitanta, però, i amb l’assoliment de l’objectiu de passar a ser escoles públiques, moltes d’aquestes escoles van entrar en crisi o bé van canviar força la seva línia pedagògica. Aquestes escoles havien impulsat mètodes que ara són normals a molts centres – treball actiu, responsabilització dels nens i nenes, atenció als seus interessos – però per diverses raons, la innovació que impulsaven es va estancar.

L’escola es transforma
Aquest estancament ha continuat fins fa ben pocs anys. En canvi, es dóna la paradoxa que actualment és quan més possibilitats legals hi ha per innovar. Tot i que no estem d’acord en el fet que les lleis hagin de marcar pautes pedagògiques fins al detall, el cert és que des de la LOGSE es reconeix la necessitat que l’ensenyament parteixi dels interessos dels infants, que es basi en l’experiència, que l’aprenentatge sigui significatiu. Potser sí que en un primer moment es va viure com un intent de regular-ho tot, però el cert és que es dóna molta més llibertat als centres per dissenyar el propi currículum i s’incentiven els projectes innovadors. Més enllà de la legislació, molts inspectors d’ensenyament toleren, quan no recolzen obertament, els nous plantejaments si estan ben treballats i argumentats. Poques vegades, des de la República, hi ha hagut doncs la possibilitat d’experimentar tant en educació. I de fet, això és el que estan començant a fer moltes escoles.

Arrel de grups de mares i pares que des de fa uns anys han anat impulsant iniciatives del tot innovadores, on es respecta la llibertat i el desig dels nens i nenes, s’han anat consolidant iniciatives arreu del territori. Sense dubte, experiències emblemàtiques com La Caseta, El Roure o Moixaina hi han tingut molt a veure, i la possibilitat de conéixer l’experiència dels Wild a Equador (parella que des de fa més de 30 anys dirigeixen una de les escoles més innovadores del món i que els darrers anys han visitat repetidament Catalunya) ha estat un far per a molts mestres també del sistema públic. Paral·lelament, des d’aquest mateix, moltes escoles reflexionen sobre les possibilitats de mètodes centrats en els infants, com els Projectes de Treball. I cada cop més escoles fan un replantejament global per constituir-se en comunitats d’aprenentatge, recuperant així l’impuls col·lectiu que en els anys 60 i 70 van suposar aquelles escoles innovadores i incorporant experiències d’arreu del món.

De forma silenciosa i potser menys intensa que fa trenta anys, bufen aires de canvi en l’educació escolar en aquest país. Canvis profunds que poden suposar una veritable transformació de l’escola. I que esperem que ben aviat sigui de totes les escoles, i per sempre.

Miquel Àngel Alabart és mestre i psicopedagog. És editor de la revista Viure en família.

Últimes revistes