(...)

Davant d’aquesta qüestió sorgeixen algunes respostes espontànies, com autodefenses saludables i necessàries, que ens alliberen de preocupacions excessives:

Això de fer de mare o de pare sempre és complicat. Què hi farem! Fem el que podem, més o menys com tothom. No puc més! Jo no serveixo! Plego!

(...)

De fet, aquestes també són respostes poc originals, d’aquelles que molts diem i escoltem en altres companys i companyes. La qüestió no és quina d’aquestes respostes és la millor, sinó què podem aprendre de totes elles.

És cert que és complicat i que fem el que podem. Això no vol dir que fem el mínim, sinó que ens esforcem per fer-ho bé, assumint dubtes i possibles errades. També hi ha moments de desesperació,... però ens hi tornem a posar, superem el clot i continuem. A vegades ens vénen ganes de solucionar-ho tot amb pastilles i pensem en el metge com si fos el druida de la tribu que ens donarà la poció miraculosa d’algun prestigiós laboratori farmacèutic. Tot és possible...però el fet de pensar en les nostres pròpies reaccions i respostes ens apropa a una percepció més àmplia de la realitat. A comprendre i a comprendre’ns millor. Els problemes no tenen solucions de blanc o negre, com tots sabem. Les coses no són senzilles però tampoc no han de ser forçosament dramàtiques. En parlem?

La recepta màgica

El que tenim en comú, allò ens mou a pares i mares a llegir aquesta revista i a parlar-ne, és l’interès per un desenvolupament saludable, harmoniós i feliç dels nostres fills i filles. És això, més o menys, oi? D’aquí sorgeixen aquelles preguntes del principi: Ho estem fent bé? Són correctes les nostres actituds? Quina és la recepta màgica?

De tot això potser en parlarem un altre dia. De moment només voldria fer esment als aspectes que cal tenir en compte per valorar si el nostre fill o la nostra filla s’està desenvolupant bé, és a dir, de forma saludable, harmoniosa i feliç, com deia abans. Entenc que és una pretensió molt agosarada, però cal assumir riscos, pors i errades per avançar. I això va per tothom.

En aquest intent d’exercir seriosament la nostra responsabilitat parental, ens hi podem perdre: els aspectes a considerar són molts, massa! Per on hem de començar?
La proposta és que ens centrem en quatre epicentres, en quatre aspectes que alhora contenen tots els altres i, d’aquesta manera, simplifiquem allò que se’ns presenta com una complexitat inabastable o reservada només als especialistes. Però quins són aquests àmbits ens els que ens podem centrar per valorar el creixement dels nostres fills i filles?

Tot i que cada persona és diferent, podem destacar, com un esquema d’ajuda, quatre àmbits que apareixeran entrelligats en diverses proporcions: l’àmbit físic, el cognitiu, l’emocional i el social.


Àmbits bàsics del desenvolupament

- Àmbit físic: fa referència als aspectes relacionats amb el desenvolupament corporal, la higiene i l’alimentació, les habilitats, la força, les mides, i també l’acceptació del propi cos (amb les preocupacions que apareixen de manera més significativa a l’adolescència).

- Àmbit cognitiu: fa referència als aspectes relacionats amb la intel·ligència, amb el llenguatge, amb la capacitat de raonament, amb les competències personals més vinculades a l’entorn acadèmic i al procés d’aprenentatge.

- Àmbit emocional: fa referència al que anomenem estat d’ànim, a l’humor, a la satisfacció o insatisfacció afectiva, a l’expressió i al control emocional.

- Àmbit social: fa referència a les relacions dels nostres fills i filles amb els familiars, amb els companys de l’escola i els d’altres entitats on participa, a la qualitat i al grau de satisfacció en aquestes relacions.

Preguntes concretes

Com deia, aquests àmbits estan molt relacionats i, a les interseccions, hi trobem els espais més clars d’anàlisi i  de reflexió:

Posem-ne alguns exemples:
•    A la intersecció de l’espai físic amb el cognitiu trobem els aspectes relacionats amb els bons hàbits d’estudi, higiene, control de les hores de descans i treball, o nutrició adequada.
•    Ala intersecció de l’espai físic amb l’emocional trobem els aspectes relacionats amb l’acceptació dels canvis que va experimentant el propi cos, l’autoimatge, etc.
•    A la intersecció de l’espai emocional amb el social trobem els aspectes relacionats amb la satisfacció o insatisfacció en els seus contactes i amistats.
•    A la intersecció de l’espai cognitiu amb el social trobem els aspectes vinculats a l’aprenentatge social, al coneixement compartit i distribuït, o a la construcció de criteris en grup.

L’exercici que us proposo és així de senzill i així de difícil: com valorem o què podem dir dels nostres fills i filles en relació a l’àmbit físic? I en relació a l’àmbit emocional? I en relació a l’àmbit social? I...?

Si fem aquest exercici en parella i el compartim, o si el fem conjuntament amb la tutora o el tutor de l’escola, ben segur que ens ajudarà a conèixer millor els nostres fills i a descobrir prioritats en la nostra voluntat d’acompanyar-los en el seu creixement.  

Tot plegat, només es tracta d’un mapa mut per anar omplint i reomplint, “permanentment provisional”, com un document obert que mai no es pot donar per definitiu perquè el procés de creixement és un procés de canvi constant.

Els consells, en tot cas, els donarem en una altra ocasió.



Pau López i Vicente és mestre i doctor en Psicologia, Professor de la Facultat de Psicologia, Educació i Esport de la URL. És autor de Entendre’ns amb adolescents (Editorial Graó).